[Capítol 124]

En Peralada havia una fembra que jo coneguí e viu, la qual havia nom Mercadera, per ço com ella tenia obrador de  mercaderia; e era fort e esperta fembra, e gran e alta. E un jorn, així com estava la host davant Perelada, ella eixí de la vila e anà a un seu hort per cúller cols; e vestí’s una gonella d’home, e pres una llança e una espaa que portà cinta, e un escut al braç; e anà-se’n a l’hort.

E com fo a l’hort, ella sentí campanelles, e meravellà’s; e tantost lleixà’s de collir les colls, e anà en aquella part per veure què era. E guardà, e veé, en lo rec qui era entre lo seu hort e un altre, un cavaller francès amb son cavall armat, amb lo pitral de campanelles, e anava ça e lla, que no en sabia per on se n’eixís. E ella, qui l’hac vist, cuità’s a un pas, e sacut-li la llança, e donà-li tal colp de la llança per les faldes en la cuixa, que tota la cuixa li passà, e la sella, e apuntà el cavall. E tantost que açò hac fet, el cavall se sentí ferit, e llevà’s davant e detràs; així que fóra caüt, si no fos que era amb cadena fermat en la sella.

Què us diré? Ella va metre la man a l’espaa e venc a un portell altre, e anà ferir lo cavall per la testera;1 e el cavall estec estabornit. Què us diré? Lo cavall va pendre per la regna, e cridà:

—Cavaller, mort sóts si no us retets.

E el cavaller tenc-se per mort, e va tenir lo bordó e va’l gitar en terra, e reté’s a ella; e ella pres lo bordó, e trasc-li la llança de la cuixa, e així mès-lo dins Peralada; de la qual cosa lo senyor rei e l’infant N’Anfòs foren molt alegres e pagats, e li ho faeren contar moltes vegades, com li era pres.

Què us diré? Lo cavall e les armes foren sues, e el cavaller se reemé, dos _orins d’or que ella hac. E així podets conèixer la ira de Déu si era amb ells.

Versió en el ‘bell catalanesc’ de Carles Puyol

A Peralada hi havia una dona que jo vaig conèixer i veure,

que es deia Mercadera, perquè tenia botiga de mercaderia, i era una dona molt experta, gran i alta. Un dia, mentre les tropes franceses estaven davant de Peralada, ella va sortir de la vila per anar a un seu hort a collir cols; es va vestir amb una gonella d’home, va agafar una llança i es va posar una espasa a la cintura i un escut al braç, i se’n va anar a l’hort. Mentre hi era, va sentir campanelles, se’n va estranyar, va deixar de collir les cols tot seguit i se’n va anar cap aquella banda per veure què passava; va mirar i va veure un cavaller francès amb el seu cavall amb el pitral ple de campanelles que anava amunt i avall per un rec que hi havia entre el seu hort i un altre i no sabia per on sortir-ne. Ella en veure’l, se’n va anar corrent cap a un pas del rec, li va etzibar la llança i li va donar un cop de llança a la cuixa tal, que li va traspassar tota la cuixa, la sella i es va anar a clavar al cavall; llavors el cavall es va sentir ferit i es va encabritar, de manera que hauria caigut si no hagués estat que anava fermat a la sella amb una cadena.

Què us diré? Ella va agafar l’espasa i es va dirigir cap un altre pas, va colpejar el cavall per la testera i el cavall vaquedar estabornit. Què us diré? Va agafar el cavall per la regna i va cridar:

– Cavaller, doneu-vos per mort, si no us rendiu.

El cavaller es tenia per mort, va agafar el bordó, el va clavar a terra i se li va retre; ella va agafar el bordó, va treure-li la llança de la cuixa i se’l va emportar cap a Peralada, de la qual cosa el senyor rei i l’infant N’Anfós van quedar molt contents i satisfets, i li van fer explicar molts cops com havia anat el fet.

Què us diré? El cavall i les armes van quedar en poder seu i el cavaller va pagar un rescat de dos-cents florins d’or que van ser per a ella. Tot plegat demostra fins a quin punt la ira de Déu estava en contra seva.

Traducció extreta de Ramon Muntaner, Crònica, versió a cura de Coia Cabré. Barcelona: Editorial Teide, 1992 (col·lecció “Tria de clàssics”).