Torna el “Fem Música”: Festival d’hivern de música i natura de l’Empordà.
“FEM MÚSICA” AL CASTELL DE SANT FERRAN DE FIGUERES
1 de desembre de 2013
Per al Consorci del castell de Sant Ferran és una satisfacció que se l’hagi escollit per a la celebració d’una nova edició del festival “Fem Música”, proposta creada pels parcs naturals empordanesos i que convida a participar a les escoles de música de la contrada. Aquest mateix criteri del festival, que lliga la música amb els parcs o sigui la cultura amb la natura, també l’estem impulsant des del Consorci del castell ja que en l’impressionant Bé cultural que és la fortalesa hi viu en el seu glacis una planta protegida, la Silene sennenii.
Enguany ha començat l’execució del projecte de conserva- ció de Silene sennenii, dissenyat i consensuat per la comunitat científica, executat per una entitat d’integració de persones amb risc d’exclusió i mantingut per un ramat que ha pasturat durant la primavera a la muntanyeta del castell. Així, el projecte redactat pel doctor en botànica Joan Font l’ha materialitzat la fundació Altem i el manteni- ment el fa la ramada d’ovelles del Sr. Josep Nicolau. Cal reconèixer també el finançament de La Caixa i la col·laboració de la Diputació de Girona, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Figueres. El resultat és l’augment de l’hàbitat de prats secs mediterranis –on viu la flora d’interès- i la desbrossada d’arbusts que tendeixen a ocupar aquestes pastures.
Val a dir que ha estat una grata sorpresa per als qui fan la volta al castell trobar-se amb bestiar que s’alimenta de l’herbei i que està en perfecte harmonia amb els qui passegen, entrenen o vénen per mantenir-se en forma. Ovelles, xais i marrans són un element nou del paisatge de Sant Ferran que té com a primer horitzó la ciutat de Figueres i, més enllà, les carenes dels quatre parcs naturals empordanesos: el perfil de l’Albera, els cims de la serra de Rodes –que prossegueix fins el cap de Creus-, la badia de Roses i la plana on hi ha els Aiguamolls i, cap a migdia, la silueta del Bisbe Mort que és el carener més important del Montgrí.
Des de sempre Sant Ferran ha tingut vocació natural: els figuerencs hi recullen farigola, espàrgols, espinavessa… i a hores d’ara des del Consorci ens plantegem avançar en la conservació de la flora. Entenem que la fortalesa relliga la cultura, la natura i la bellesa –qui no s’emociona amb un capvespre de tramuntana vist des dels baluards de ponent?- i per això, agraïm un cop més que se l’hagi escollit seu del festival “Fem música” i més avui, 1 de desembre, diada de Sant Eloi, patró dels joiers… ja que afirmem que Sant Ferran és una de les joies de la ciutat de Figueres.
1 de desembre de 2013, Sala MARTÍN ZERMEÑO del Castell de Sant Ferran
PROGRAMA:
3/4 de 10: arribada,
de 10 a 3/4 d’11: assaig per les 8 corals i visita històrica guiada, per pares
de 3/4 d’11 a 3/4 de 12: 1ª sessió
de 3/4 de 12 a 1/4 d’1: visita pels cantaires de les 8 corals
de 1/4 d’1 a 1/4 de 2: 2ª sessió,
2/4 de 2: finalització de l’acte.
LES NADALES: TRADICIÓ ORAL A L’ESCOLA? “Jesús ens mirarà un moment a l’hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar ” (Joan Salvat-Papasseit)
De totes els gèneres que componen el vast cançoner tradicional català les cançons de Nadal son les que han perviscut més en l’ús familiar i social. Però el que havia estat una cadena de transmissió pel manteniment d’uns repertoris i d’una manera de cantar, espontània i natural, poc a poc ha anat perdent moltes de les seves baules. Del Nadal sentit i viscut com a celebració joiosa del naixement de Jesús, ben poca cosa en queda. El cant de les nadales en els seus temps de plenitud i fins fa ben poc, complia una funció cohesionadora de la unitat familiar, veïnal i per extensió de tota la comunitat. Ens donava una identitat, conformava un imaginari compartit i ens servia per expressar emocions col·lectives i uns determinats valors.
Actualment la música viva vinculada al Nadal queda circumscrita als concerts corals organitzats per escoles o centres culturals diversos, però molt poques vegades es viuen les cançons de Nadal al carrer de forma espontània, als llocs de treball o en l’àmbit familiar tal com havia estat tradicional, “fent festa”. Avui dia les nadales s’aprenen com una assignatura més, però no com una vivència carregada de reforços emocionals positius. I van sonant, repetitiva- ment i sense ànima, pels altaveus públics com a paisatge de fons pel comerç i l’hiper-consumisme nadalenc.
En aquest panorama, des de la meva mes absoluta subjectivitat i en la perspectiva dels qui ens dediquem a l’educació musical, se’m plantegen un grapat de preguntes. Per exemple: sabrà l’escola substituir aquella funció generadora de patrimoni cultural, sonor i emocional, que sempre havia realitzat la família i recuperar així la baula perduda de la tradició? És necessari que l’escola s’escarrassi a mantenir unes formes tan estretament lligades a una espiritualitat i a uns costums que ja no existeixen? És una alternativa vàlida la proliferació de “cançons de nadal light” que no parlen del Nen Jesús, ni de la Mare de Deu i Sant Josep, ni del bou i la mula, perquè “ja no calen” aquests referents simbòlics? Ens recordem – o potser ni ho sabem -que la celebració universal del Nadal arrenca dels antics rites de celebració del solstici d’hivern i que en el fons el que estem cantant quan cantem el Cant dels ocells o el Desembre congelat, és el cíclic retorn de la natura al regne del sol i de la llum? Sabrem mantenir la comunicació d’aquests continguts ancestrals a través dels vells repertoris o com alternativa, sabrem crear-ne de nous que compleixin la mateixa funció cohesionadora, socialit- zant i transportadora d’uns valors humans com feien les antigues cantades a la vora del foc, a taula o davant del tió? Les respostes poden ser moltes i variades. A mi personal- ment, n’hi ha una que em dicta l’experiència i és la que proposo com a esperança : als nostres infants d’ara els solen agradar les típiques i tradicionals cançons de Nadal si, qui els hi ensenya, gaudeix de debò cantant-les. Però cal que això succeeixi no només a l’escola, sinó també a casa, també al carrer. Perquè de boniques en son molt.
Ramon Manent i Folc
